Aprendre a tocar el piano es té associat a 2 activitats principals: una, desxifrar dades de la partitura d'on el pianista treu la informació sobre quines notes ha de tocar i dues, seguir les indicacions tècniques que el professor li dóna per reproduir de forma adequada aquests dades. Aquesta imatge de l'aprenentatge pianístic i instrumental en general, està tan arrelada a la nostra cultura que quan veiem imatges de nens, fins i tot molt petits, tocant el piano sempre veiem la partitura col·locada sobre el faristol i pensem que qualsevol altra manera d'aprendre a tocar és menys qualificada. Qualsevol pare o mare se sent satisfet quan el seu nen va sent capaç de desxifrar els símbols de la partitura, aprèn a coordinar els moviments dels seus dits amb aquests símbols i el resultat són petites peces que amb temps i pràctica es poden convertir en grans obres mestres dels grans compositors.
Els pares no tenen criteri per qüestionar aquest aprenentatge, ni perspectiva per valorar-ne els resultats, i els professors que si ho tindrien per poder-ho fer, no ho fan majoritàriament, absorbits o absorts en la inèrcia d'una pràctica docent mecànica, basada en la repetició de els models docents amb què ells mateixos van ser ensenyats.
Aquest model, que curiosament té més de 100 anys d'antiguitat i que és fruit de les pràctiques instrumentals decimonòniques, és obsolet i limitant. Les partitures desxifrades de la manera tradicional només poden obrir les portes duna pràctica pianística mecànica i imitativa. Explicacions interminables sobre la tècnica més adequada, no poden compensar les mancances d'un aprenentatge que ha perdut d'arrel la base més primària i essencial, l'ancoratge del que s'ha après en primera instància a l'àrea auditiva i lingüística del cervell, cosa que ens permet aprofitar al màxim totes les capacitats d'aprenentatge musical intuïtives amb què naixem i que predisposaria el nostre cos de manera més adequada cap a l'acció instrumental.
Al començament del segle XXI no podem obviar les investigacions que ens fan desenvolupar visions més àmplies i completes de les coses per adaptar-nos a una realitat canviant i dinàmica. No podem deixar de banda allò que la neurociència ens explica sobre el funcionament del nostre cervell en relació a l'aprenentatge musical i en relació a la percepció del nostre cos en moviment. Ja fa molt de temps que a l'educació musical s'han buscat enfocaments que possibilitin un aprenentatge que no comenci amb la partitura. Edwin Gordon, l'últim gran pedagog musical que va morir fa escassament un any, ha tingut en compte totes aquestes qüestions i les aportacions dels seus antecessors per dur a terme una investigació sense precedents sobre com aprenem música, l'anomenada Music Learning Theory (MLT).
Gràcies a la MLT i al terme “audition” que Gordon va encunyar-hi, que vol dir pensar música de forma comprensiva, avui podem tenir una nova resposta més clara i precisa a aquesta pregunta: Qui diu al nen que notes ha de tocar al piano?
La resposta tradicional i encara majoritària a l'educació musical és: la partitura. Encara que el nen sigui capaç de cantar una cançó amb perfecta afinació i estil no sabrà que notes són les que ha de tocar al piano llevat que la partitura els ho digui.
La resposta que han donat altres professors que no han cregut en l'ensenyament tradicional perquè han vist les grans dificultats amb què s'han trobat aplicant aquesta resposta és: la imitació. El professor ben intencionat mostra al nen les notes, veient-lo a ell mateix com tocar-lo o cantant-les. Aquests professors han vist la dependència que creaven als alumnes i les dificultats en etapes més avançades de l'aprenentatge.
Però ara i gràcies a la MLT de Gordon podem tenir una tercera resposta, que no és nova, sinó redefinida amb una nova perspectiva al segle XXI. Al nen li diu quines notes ha de tocar el mateix que ho deia a Mozart quan tocava el clavicèmbal, la seva “audiation”, és a dir, el seu propi pensament musical comprensiu que és capaç no només de reproduir comprensivament les peces que s'aprèn sinó també de variar-les, o tocar el que improvisa o cregui en la trepitjada.
Ensenyar els nens a tocar el piano o qualsevol altre instrument usant la seva pròpia “audiation” és fer-los sobretot músics hàbils i capaços, centrats sobre la seva esfera auditiva, expressant els sons que escolten al seu interior, siguin aliens o propis. Així el piano és un llenç immens ple d'infinites possibilitats on plasmar l'inabastable llenguatge de la música que brolla en la seva imaginació.
Marilyn Lowe ha desenvolupat un mètode per a piano basat en la MLT de Gordon, Music Moves for Piano (www.musicmovesforpiano.com). La mateixa Marilyn Lowe ens visitarà a Madrid els dies 20 i 21 de maig convidada per IGEME (Institut Gordon d'Educació Musical, www.igeme.es) per fer un curs a l'Escola de Música amb Cor (www.musicaconcorazon.com) a Madrid. Prèviament IGEME ofereix un curs introductori el 18 i 19 de febrer al mateix lloc. Tots dos cursos estan oberts tant a professors de piano com altres instruments que vulguin extrapolar els principis treballats als seus propis instruments.
Marisa Pérez
Directora de IGEME
Info i inscripcions [email protected]
tfn 644 415 452
Español 
Català 